General

Joan Romero qualificava el llibre del professor Josep Vicent Boira de sòlid i brillant. La sala del Palau de Cerveró a la Plaça Cisneros de València es va quedar menuda per a la presentació del llibre. Valencia, la tormenta perfecta.
L’entrevista al Levante-emv de  Laura Ballester ja incitava a llegir-lo i la recomanació que em féu l’amic Manuel Lanusse em van fer posar-me a per feina.
L’autor ens va ilustrar amb informació del Fons Europeu d’Adaptació a la Globalització, del Diari Oficial de la Unió Europea de maig del 2012. Ens va parlar dels Fluxos financers nets: 111.000 milions d’entrada entre els anys 2005 i 2007 versus 97.000 milions d’eixida els anys 2011-2012.
Boira ens anava exposant el irresumible llibre amb dades al voltant de la corrupció, el malbaratament i la crisi econòmica. Referències al diari Le Monde amb elogis a València en l’any 2007 i amb referències a València en ruïna en l’any 2012.
La quebra del model econòmic, més una deficient financiació, més una desmesura i corrupció irrefenable, més una perduda de confiança, han ocasionat l’anomenada Tormenta perfecta en la que ens afonem.
L’autor ens explica al finalitzar l’exposició que ens cal reordenar les prioritats de l’Administració Pública de la Generalitat Valenciana. Ens cal taponar l’hemorragia financera que patim de dèficit de finançament que assolix la quantitat de 200 € per persona de mitjana amb la resta de l’estat. I per últim ens cal aturar la corrupció i recuperar la bona imatge de la Comunitat Valenciana.
El catedràtic de la Universitat de València Joan Romero afalagà a l’autor del llibre com a ciutadà exemplar que creu en el seu país, el País Valencià. Ens va descriure un Boira persona de diàleg i consens entre persones que pensen diferent. Feu referències a la palermització i falta de cohesió de la societat valenciana i ens parlà de que ens cal recuperar la confiança en la força de la societat civil.
Canvi de Govern a la Generalitat Valenciana al 1995, canvi de direcció en les polítiques públiques i del sector productiu. Tot adreçat al sector serveis i de la construcció en una megalomania i borratxera que trobava el suport del ciutadà en les eleccions autonòmiques, fins a la darrera victòria per majoria absoluta a les Corts Valencianes del ex-president Francisco Camps.
Preguntes sociològiques al voltant d’una societat complexa, d’una nació sense estat propi, d’allò que haguerem pogut ser i no hem estat, la vertebració d’un territori, d’una identitat i d’un model productiu dins d’un projecte col.lectiu.
I aleshores arribà la veu i el raonament d’Enric Juliana, director adjunt del diari La Vanguardia. El trellat valencià i el seny català. Els interessos comuns de la regió mediterrània contemporània. El possible retorn a l’antiga moneda, la pesseta. La ruïna a la que pot portar BANKIA a occident. La relació entre Espanya i Llatinoamèrica.  I el punt central de la seua intervenció: El Corredor Mediterrani i les empreses que el demanden com a condició sinequanon per a la seua continuïtat al nostre país.
La tensió del centre i la perifèria. El boicot al Corredor Mediterrani dels governs de Madrid i altres comunitats del partit popular. El tsunami institucional i el tsunami immobiliari que han anat més enllà de d’una patologia de l’esfera política i ens han dut a la fallida econòmica, social i financera. Models d’inversions improductives, estereotips i falta de racionalització.
Una cita a la “Batalla de València” i al llibre La Transició Valenciana, d’Alfons Cucó. Un anticatalanisme que “desarrolló una política agresiva de desestabilización política y social, que llevaron a un clima de enfrentamiento que en nada ayudó a promover la cohesión del país y que cercenó, con responsabilidades muy claras en la derecha local, una parte de las energías positivas que la sociedad valenciana estaba desarrollando”
Una presentació que, segur, no va decebre ningú. Un llibre que, després d’haver-lo llegit sencer, recomane de manera inequívoca. Un treball d’investigació que mereix l’agraïment  i el reconeixement. I una cita, només una, a Compromís en la pàgina 125.
Carles Muñoz I Sòria