Trimestre rere trimestre les dades del INE i de l’EPA ens porten a les capçaleres del periòdics i als titulars de les notícies la contínua destrucció d’ocupació. La xifra fa feredat, les conseqüències són vertaderament inenarrables i dramàtiques.
És per això que jo crec que la vertadera revolució és la possibilitat de donar o posar les condicions que facen possible que cada dia siga més gent la que tinga l’oportunitat de treballar i no la desocupada i abocada a la frustració i la caritat.
És cert que hi ha que propiciar canvis importants, és ineludible perseverar en l’estat del benestar i en els drets individuals i col.lectius dels treballadors, però no és menys cert que qui pitjor està és aquell que no té altra faena que la de buscar faena.
Podriem parlar de dirigents polítics, econòmics i socials. Podriem parlar de la burocràcia o burrocràcia, de la partitocràcia, dels obstacles amb els que es troben els autònoms i de legislacions tècniques que impedeixen de facto posar en funcionament projectes i projectes.
De decadència i misèria, de fraus i robatoris, de malbaratament i deute impropi, d’austericisme, de privilegis de la banca, de fiscalitat i multinacionals. D’economia global i per tant, deslocalització. De patriotisme i jugadors de futbol o d’altres esports que no tributen al nostre país i ho fan a paraïsos fiscals.
Misèria individual i col.lectiva i telefem, consells d’administració i sous estratosfèrics enfront de salaris de misèria. Crisi de valors i negocis fraudulents i delinqûència. Tràfic d’armes i de persones, covardia, immoralitat, intolerància, declaracions concursals, por, egoisme, oratòria vàcua, obscenitats, extorsions, xantatges,  esquizofrèneia, violacions, crueltat i explotació i sobreexplotació.
Podriem parlar d’un món que és el nostre per acció o per omisió, on hi ha qui es trenca la cara per treure endavant el seu negoci o la seua empresa. Un món on també trobem qui no vol fer un brot. Un món on et poden censurar si qüestiones segons quin  poder de qui.
Aquest és un món on hi ha qui arrisca tot el que té, qui avala amb el seu patrimoni personal i en conseqüència és ell qui assumeix tota la responsabilitat davant l’incompliment del seu contracte. Enfront d’això, però, trobem presidents de govern, presidents de consells d’administració, presidents d’institucions públiques o privades que no arrisquen res i juguen amb els diners públics fent inversions multimilionàries i adjudicacions fraudulentes.
Aquest és el  món en el que vivim, just de vegades, injust d’altres. Però la justícia no entén d’allò que en diem bones o dolentes persones. L’ordenament jurídic és el que tipifica o no conductes com a punibles o no punibles. Després clar hi ha el poder dels diners. Però que ningú oblide que una societat  on milers de persones no tenen cap interés per llegir, per formar-se, per aprendre i tindre ambició per millorar i ser més capaces de construir una societat més equitativa, no es pot perpetuar en la queixa infinita.

Carles Muñoz i Sòria